• Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS

Una de les lectures que  m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més.

I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació  i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”.

Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas o Miquel Barceló, entre molts d’altres.nDesprés van venir les “sobrassada parties”, a la pensió on Miquel Barceló vivia, a les Rambles, i on coincidia amb Gil de Biedna, José Agustín Goytisolo i Gabriel Ferrater, entre d’altres.

Una dona casada i amb fills -al final en van ser 5- estudiant a la Universitat era una rara avis en aquell moment. Pel que explica molt rara avis, una absoluta excepció. Sí que hi havia algunes dones, però no casades.

A continuació van arribar l’experiència editorial intensa amb Carlos Barral, amb final accidentat en perdre Barral el control de la seva editorial, i les nits al Boccaccio del seu germà Oriol.

Membre de ple de la Gauche Divine barcelonina, Regàs i el seu marit Eduard Omedes van acordar mantenir el matrimoni fins que els dos petits, bessons, fessin 18 anys. I van aconseguir mantenir el pacte: vides paral·leles sota el mateix sostre -ella s’atura a explicar especialment la relació amb Salvador Pàniker- per a la crianç-a dels fills i per evitar que les lleis franquistes la deixessin sense la custòdia dels seus fills, com ja li havia passat a la seva mare durant la postguerra.

M’encanta com explica l’anècdota del fill gran que un dia li demanà per què sortia cada nit:

– Jo vull que et quedis a casa
– Doncs no m’hi quedaré, Eduard
-¿Per què no si t’ho demano jo?
– Perquè tu has de dormir, i perquè jo he decidit que, com que ja hem sopat i heu anat al llit, puc fer-ho
– Però, per què
– Perquè ja saps que en aquesta casa tots intentem ser lliures, fer el que hem decidit fer
– Sí, tu tens llibertat, però jo no en tinc
– És clar que en tens, però encara no en la mesura que en tindràs quan siguis gran, per això hi ha els pares, per ensenyar a fer servir la llibertat i a tenir-ne cada vegada més. (···) Quan sàpigues fer servir la teva llibertat, la tindràs tota, la utilitzaràs i a mi ja no em necessitaràs.
– Però, per què has triat d’anar-te’n precisament avui?
– No ho sé, l’únic que sé és que si renunciés a allò que he decidit fer, no havent-hi cap impediment real, jo hauria renunciat una mica, només una mica, a ser lliure i si jo renuncio a ser lliure, tu mai aprendràs a ser-ho.

Unes memòries fantàstiques que us recomano. Començant per qualsevol dels tres volums, fins i tot per aquest, el tercer.

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS