• Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS

IMG_7565.JPG

Amb el Roger Buch (Barcelona, 1970) som amics des de fa molts anys, és de les persones que més saben de la història contemporània i l’actualitat de tot l’univers independentista català. Doctor en Ciències Polítiques per la UAB i professor a la Universitat Ramon Llull és un incansable activista catalanista i independentista, amb molta capacitat de transversalitat. Va ser un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua i ara forma part de la Junta d’Òmnium Cultural.

En els temps que estem vivint (“l’independentisme creix com una bola de neu”, que deia el monjo Hilari Raguer fa una setmana) en Roger Buch té moltes de les claus al cap per analitzar el rumb de l’independentisme i en canvi li falta la visibilitat que es mereix. Permeteu-me reivindicar que algú li hauria de donar una columneta setmanal per interpretar moltes de les coses que estan passant.

A falta d’altres llocs, ell s’expressa a través del blog (Déu salvi els blogs i similars, que permeten que tanta gent s’hi expressi!) i amb articles a Tribuna Catalana (com aquest).

Dissabte a la Llibreria Documenta vaig veure que ja han distribuït el seu nou llibre, que tracta de l’herència del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), fruit de la seva tesi doctoral.

Així que no m’he pogut estar de fer-li una entrevista, que per cert hem mig-escrit per whatsapp! Aquí teniu les seves respostes, acabades d’arribar…

GC/ Per què un llibre sobre el PSAN, ara?

Roger Buch/  Perquè ara que l’independentisme està de moda, omple portades (un dia un dissabte un Palau Sant Jjordi, l’altre diumenge una plaça Catalunya…) cal recordar que fa uns anys els qui lluitaven per la independència van picar molta pedra. Van ser gent que van dedicar molts esforços al compromís nacional i les seves propostes no van tenir prou ressò. Tot té un inici. Abans del PSAN ja hi havien altres partits independentistes, però  durant els darrers anys del franquisme i la transició, el PSAN va ser el partit referent de l’independentisme català.

IMG_7566.JPG

GC/ Per què recomanaries que ens els compréssim?

RB/     El llibre el recomanaria  perquè tot i ser relativament breu i de lectura amena, et proporciona una panoràmica molt àmplia de l’independentisme català. No es fixa tant en la micro-història del moviment sinó en la seva relació amb la societat, amb els altres moviments, intentant sempre saber l’impacte real de tot el que es feia. El que més m’apassiona d’aquella època és que en els darrers anys del franquisme no es podia preveure com seria el nou règim, ni quins partits acabarien consolidant-se. Molta gent ho va provar, però pocs van acabar formant part del nou mapa polític.

GC/ Quina és la tesi fonamental del llibre?

RB/ Té diverses tesis. Una és que en els partits hi entren i hi surten moltes persones i al cap d’uns anys l’herència d’una organització és la suma de tota aquesta gent que hi ha passat. Una altra tesi és que tot i que el PSAN va fracassar en el seu moment -ja que va patir moltes escissions i va quedar fora del Parlament-, a la llarga algunes de les seves propostes “Independència, Socialisme, Països Catalans” han tingut un recorregut prou remarcable.  En aquest sentit el PSAN fou, en part, un partit trampolí, passarel·la cap a altres organitzacions.

 GC/On és la gent del PSAN avui? Qui són?

RB/ Avui el PSAN és un petit partit que dóna suport a Solidaritat per la Independència. Però la majoria dels militants del PSAN de la seva millor època, (1968-1980) van deixar de militar-hi fa molts anys. La majoria d’ells han continuat el seu compromís social i nacional i molts també en l’àmbit polític en partits com ERC, ICV o fins i tot el PSC o CiU.  Al final del llibre faig una breu biografia política de 26 exmilitants del PSAN com Josep-Lluís Carod-Rovira, Xavier Bru de Sala o Josep Huguet. De fet, l’esperit del PSAN va arribar al poder amb els tripartits, quan diversos exmilitants van arribar formar part del govern català.

GC/ Què volia la gent del PSAN i quants van arribar a ser?

RB/ Al PSAN no van militar-hi mai més de 500 persones al mateix moment però en aquests 12 anys que faig referència, degut al recanvi, crec que van arribar a ser més de 2.000 persones. El que destaca és que hi havia un nombre important d’intel·lectuals i professionals de la cultura i per això el partit ha tingut sempre una àurea especial. El PSAN defensava que la independència de la nació catalana havia d’anar lligada al socialisme. Alliberament social i nacional, les dues cares de la mateixa moneda. Un partit marxista que en el seu primer moment va ser influenciat pels moviments anticolonialistes com l’algerià. A més, el PSAN va ser el primer partit que va defensar els Països Catalans com una nació que calia convertir-se en estat. No només com una realitat cultural.

 GC/ Algun partit o moviment n’és l’hereu sociològic actualment?

RB / Actualment la CUP és l’hereu més clar pels temes  ideològics ja que defensa una posició socialista revolucionària com la del PSAN, però a ICV i, sobretot, a ERC la influència del PSAN ha estat molt important, tant per les idees com també pels exmilitants que després han estat dirigents molt destacats.

El llibre només costa 14 euros. Ah, i ja té eslògan publicitari: #PSANJordi!!!

(Per cert Roger, hauràs de canviar d’editor de blog, que t’hi han posat l’es a l’adreça blogspot, mireu!)

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS