• Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS

Agradarà més o menys, però Barcelona li deu molt a Antoni Gaudí. Ja en la seva època va tenir molts detractors, que no entenien el que feia, les “cases lletges”. Tot i això, el seu art ha triomfat i ha estat un dels factors crucials en el puzzle que ha col·locat Barcelona al mapa del món i que fa que ara sigui una de les ciutats més visitades.

Un art concebut per una persona humil, que creia en el que feia malgrat el soroll que l’envoltava, i que va morir sota un tramvia. Potser per aquesta humilitat del personatge, hi ha un tipus de progressisme barceloní que sempre s’atreveix contra Gaudí. No poden suportar el fons cristià del personatge i de la seva obra, i això els fa atacar-lo per tots costats, el tot per la part, i ser-li desagraïts.

L’exponent més típic del que diem és l’admirat Oriol Bohigas, que sempre ha fet públic el seu rebuig a la continuació de la Sagrada Família. L’actual regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, també va expressar-se amb igual menyspreu fa uns dies: “La Sagrada Família és una mona de Pasqua gegant”. I ara el govern municipal d’Ada Colau parla de fer que les obres de la Sagrada Família paguin com una obra qualsevol, com no han fet en 100 anys.

Més enllà del que hagin de pagar o no, el que ens preocupa és sobretot el to de menyspreu cap a l’obra de Gaudí que es desprèn d’aquest relat recurrent d’una part, per sort diríem que minoritària, del poder suposadament progressista barceloní.

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS