Després d’un hivern amb poc top-manta al moll de Barcelona, els venedors ambulants han ocupat massivament tot el passeig Joan de Borbó i les pancartes de “Stop venda il·legal” han tornat a…  seguir llegint

Els capricis del calendari han volgut que una mateixa tarda hagin coincidit dos actes de masses ben diferents als carrers de Barcelona. D’una banda, la celebració del títol de lliga blaugrana en forma de rua. Rua de recorregut nou, que ha unit la barcelona marítima amb…  seguir llegint

Així ha rebut l’estació de passeig de Gràcia -amb una andana cutre i potes enlaires com fa temps és el seu estat habitual- els aficionats a la Fórmula 1, majoritàriament estrangers, que es disposaven a desplaçar-se en tren al Circui de Catalunya de Montmeló. seguir llegint

Vídeos


Recull de notícies

Editorials

Les dones, última oportunitat de l’església catòlica?

Parlar d’última oportunitat per a una institució bimil·lenària com l’Església catòlia és segurament massa pretenciós: com els gats l’Església té set vides o moltes més.

Però el cert és que en una Europa postcristiana com aquesta en què per època ens ha tocat viure, segurament l’opció d’obrir finestres que tan atrevidament i bé representa el papa Francesc, insòlita des de Joan XXIII, és l’única que els hi queda als catòlics si no volen quedar definitivament minoritzats a occident, en un procés que en realitat sembla no tenir aturador. La transmissió familiar massiva de la fe s’ha trencat i, de la mateixa manera que es perden les llengües quan això passa, també desapareixen les fes.

En aquest context, la notícia que el Papa hagi “vist bé” -en resposta a una pregunta d’una monja- obrir la porta a crear una comissió sobre el diaconat de les dones i el seu possible abast (batejar i casar) arriba tard però és atractiva. I és que en realitat segurament la de les dones és l’única opció que li queda a l’Església.

Però les paraules del Papa són de moment només un primer pas i, en tot cas, caldria una aposta molt més atrevida que la que ha expressat. Com la que en el seu dia va prendre l’església anglicana, la d’ordenar dones capellans. Que en realitat no ha servit per a treure l’església Anglicana d’un estat similar al de la catòlica però sí que li ha donat una imatge molt més propera a la del món d’avui en dia. Caldrà esperar i veure en què acaben les paraules del Papa Francesc.

Ada Colau, les màfies i el PSC

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau és segurament la líder política catalana que actualment té més ambició i projecció. Té moltes opcions a absorvir la major part de la massa de vots a què el PSC ha anat renunciant. De fet en part ja ho ha aconseguit i per això és on és.

Hi ha arribat amb un discurs contundent i inicialment amagant les seves ambicions, quan va dir allò de que no faria política. Els que escrivim aquest editorial li vam sentir dir, tot i que la frase ha desaparegut de la memòria col·lectiva. Rectificar o, simplement, canviar, no és dolent, saber rectificar és bo. Amagar-ho sí que és dolent. I no hem sentit mai Colau excusar-se per aquella frase.

Més greu és haver parlat reiteradament de màfia en referir-se als líders del PSC de l’Ajuntament de Barcelona i ara, només uns mesos després, incorporar la que ella considerava “màfia” al govern. Eren màfia i ara ja no ho són? Ho eren i ho són? Política pura i dura, com la que ella criticava sense pietat.

No som dels que ataquem Colau de totes totes. Té el mèrit d’haver arribat on és quan era una simple ciutadana i li hem donat des del primer dia vot de confiança. Però hi haurà un abans i un després d’haver acollir al govern els que ella considera màfia.

Que no vol dir que a ella li vagi malament: si continua jugant bé les seves cartes la pot consolidar i fer-se amb un tros més gran del pastís del que va ser pastís del PSC, sobretot perquè té les idees clares i una oposició molt dividida.

Sadiq Khan o Donald Trump

Barcelona ja és una ciutat de tanta barreja com Londres i per això no podem sinó mirar cap a la capital anglesa ara que els seus ciutadans han escollit Sadiq Kahn, de pare paquistanès, com a alcalde.

Desconegut per nosaltres, l’hem vist de seguida com a signe d’esperança, en un món amb tants reptes i tantes transformacions que només pot ser governat des de la diversitat, també d’origen.

Els primers gestos de Kahn -reunir-se amb l’alcaldessa de París Anne Hidalgo a l’estació de Sant Pancras International, on arriba a Londres el tren de França o homenatjar els jueus morts durant el nazisme- han estat especialment significatius. Com també ho ha estat l’esbroncada intel·lectual de Kahn a Donald Trump.

Perquè sabem que el món actual només pot ser governat en pau des d’un esperit com el que defensa el nou alcalde de Londres i que ell representa el contrari del que visualitza el candidat conservador nord-americà Donald Trump, només podem sentir-nos contents i desitjar-li molta sort. Després seran els ciutadans els que el jutjaran, però com en una societat madura, no serà pel color de la seva pell ni per la seva religió.

D’altra banda, podem veure Kahn i Trump com una mostra més d’una societat que, segurament arrossegada per Internet, tendeix a polaritzar-se i a viure en móns tancats en ells mateixos, veurem fins a quin punt.

Sobre les eleccions generals del 26-J

Algú s’imagina el que s’hauria dit de la política catalana si s’haguessin hagut de repetir les eleccions al Parlament del 27-S? De desgovern i caos en avall. La formació de govern no va ser fàcil però s’hi va arribar, pels pèls. El que pocs esperaven és que uns mesos més tard el “desgovern” s’instal·lés a la teulada espanyola i arribés fins a l’extrem d’haver-se de convocar noves eleccions, per incapacitat ideològica dels partits de posar-se d’acord amb grans coalicions.

Dit això, poder anar a votar és un dret que ens va costar molt adquirir i que només fa 40 anys que tenim amb continuïtat. No hauríem de caure mai en la trampa de la mandra, del ‘tant-se-me’n-fotisme’ o de la renúncia a l’ús del vot. Això és el que voldrien els enemics d’aquest dret, per una banda, i els que se n’aprofiten apropiant-se del poder i fent-se’l seu, per una altra.

Siguem crítics amb els polítics, i amb tot el que calgui sempre i en tot el que sigui necessari. Però al 27-S, tots a votar.

L’abús del dret de vaga. El cas de TMB, els treballadors del metro de Barcelona i el Mobile World Congress 2016

Els treballadors del metro de Barcelona han aconseguit, fent vaga el primer dia del Mobile World Congress 2016, l’objectiu de posar en escac tota la ciutat. Però també han provocat que la immensa part dels usuaris els hi girin l’esquena i els hi retirin la confiança per molt de temps. Ús i abús del dret de vaga d’un servei públic i que s’ha fet imprescindible. Aquest hauria de ser el debat. Una vergonya i un risc per a la ciutat que la seva mobilitat depengui d’aquest grup de treballadors. Segurament el primer cas que força l’encara flamant alcaldessa Ada Colau a canviar de xip. Si manté la fermesa consolidarà el seu creixent lideratge. Si no haurà perdut una oportunitat de fer-ho.


Dietari del xafarder

Amb l’Eliseu Climent

Fent cua a la Ganiveteria Roca de la plaça del Pi m’he trobat cara a cara amb l’editor Eliseu Climent. No me n’he pogut estar de felicitar-lo “per la trajectòria!”. Tot i que no ens coneixíem de res, ha estat molt proper. “No us podeu arribar a imaginar com hem patit tots aquests anys al País Valencià!”. Es mostra molt content i esperançat amb els nous eixos de col·laboració que s’han obert entre València, les Balears i Catalunya: -“Això és irreversible”. He interpretat aquest “això” com un terme molt ampli: el procés a Catalunya, la força de Compromís a la ciutat de València, el nou govern de les Balears, la realitat de fons. I per cert, es veu que El Temps tenia ja a punt la revista de fa uns dies: “Eleccions al març”. La van haver de canviar in extremis i dràsticament per una que en portada diu: “La darrera finta de Mas”.

“Se sap que amb 350 orgasmes a l’any viuries quatre anys més!”

Els de la generació de la Gauche Divine -en formessin part o no- sempre han anat forts. Són ells els que van trencar les normes -potser no del que es feia però sí del que s’explicava- i és un plaer compartir època amb ells ara que ja són (més) grans i que ens poden instruir o explicar batalletes. A La Contra de La Vanguardia entrevisten avui Josep Maria Mainat, un dels meus preferits a Twitter i entre moltes altres coses diu que confia molt en la ciència per allargar la vida, “aviat viurem 120 anys”, ve a dir. Però de moment hem d’optar per mètodes més assequibles, com el plaer del propi cos: “Confirmat, com més orgasmes, més vitalitat, menys suïcidis i fins i tot menys accidents! Els ho dic a les seyores amb mal de cap: deixa’t estar d’aspirines, permete’t un orgasme i curada! Se sap que amb 350 orgasmes viuries quatre anys més!”. Doncs ja ho sabeu.

Xafarder

22 d’agost del 2015

Avui he vist Jaume Sisa a les Rambles, travessant a l’alçada de Portaferrissa. Si hagués reaccionat a temps li hagués fet una ràpida felicitació: “Felicitats per la trajectòria, Sisa!”. Ja sé que diuen que a Barcelona la gent, també els famosos, prefereix passar desapercebuda i que s’agraeix la discreció. Però sempre que coincideixo pels carrers de Barcelona amb personalitats de la cultura catalana, gent que ha fet coses importants per la nostra cultura en general i per a mi en partucular, em sap greu que passin desapercebuts i m’agrada saludar-los. Potser li hagués dit: “Moltes nits el meu fills s’adorm escoltant un vídeo fantàstic de Youtube que posa imatges a Qualsevol nit pot sortir el sol”. O també, “Vaig descobrir els teus discos, les teves altres cançons escoltant-les al cotxe amb amics, quan teníem 20 anys, i sempre més m’han acompanyat en la vida”. Per exemple, no us perdeu aquesta fantàstica versió d’El setè cel que vaig gravar el 2011 al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

18 de juliol del 2015

Avui dissabte, d’hora al matí, una patrulla de neteja intentava fer net el pla dels Àngels, davant del MACBA: missió impossible per a dues pobres persones soles, tot i la potent manguera.
_ _ _
Déu n’hi do els temps que estem vivint. Quan jo tenia 15 anys i els avis m’explicaven de la República, de la guerra, dels avenços científics (com els antibiòtics) que els havien canviat la vida, poc que m’imaginava que de més gran seria conscient de viure revolucions (culturals, socials, polítiques) com l’actual: la tecnològica, els canvis socials i els reptes nacionals.

Les reflexions polítiques d’Antoni Puigverd en general no m’agraden, però avui trobo que l’encerta bastant quan, en relació al sistema de partits catalans que està sorgint arran del bucle en què ens trobem diu: “Els ciutadans catalans que eren, majoritàriament, ambigus (sentiment de pertinença compartit) estan trian, de grat o per força, bàndol afectiu i identitari”.

El papa Francesc i l’excès d’informació

Fa temps que he decidit triar fonts entre tanta allau d’informació. És a dir, ser conscient que no ho puc seguir tot i triar periodistes, diaris, bloguers, tuiters, youtubers, programes, etcètera. I deixar un espai, un diguem-ne 15% a la improvització, a trobar nous referents, a no quedar-me estancat en els mateixos i donar opció a nous. Per això m’han atret aquestes declaracions del Papa Francesc a Filipines, diu que va prevenir contra l’excès d’informació: “Tenim molta informació però potser no sabem què fer-ne”. És un dels temes clau del nostre temps. Tenim a l’abast gairebé infinita informació però, com la gestionem? Com ens fem triadors d’informació i evitem que la inèrcia ens porti a ser purs receptors del que ens arriba?

El pare Josep Costa, franciscà (i la SIDA)

Avui entrevisten el franciscà Josep Costa a la Contra de La Vanguàrdia, en el seu dia va escriure les seves memòries Aventures i desventures d’unes sandàlies, diu que no estan a la venda. Als 80’s el coneixia, ens saludàvem pel carrer, era del barri i amic de casa. En aquella època va crear la Fundació Acollida i Esperança, per acollir malalts terminals de SIDA que aleshores no tenien on anar. Ha estat el seu gran projecte personal des d’aleshores, “junt amb sor Genoveva”. Explica que, ara que els malalts de SIDA sobreviuen la malaltia o allarguen la vida gràcies als medicaments, se centren sobretot en la seva reinserció laboral. Més enllà d’aquesta tasca impressionant, em quedo amb algunes de les seves sàvies paraules sobre l’Església: “Seria bonic que el Papa no fos cap d’Estat, que se suprimissin els cardenals, que els creients escollissin democràticament els bisbes i que les dones tinguessin les mateixes responsabilitats que els homes a l’Església, és a dir ser ordenades sacerdots, bisbes i diaques”. Sobre els gais: “Tothom té el dret a estimar i ser estimat. L’Església ha fet patir molta gent amb la seva moral sexual. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó en nom de l’Església per haver fet patit tanta gent”.

El Poblenou, barri que marca tendència segons la revista anglesa Monocle

Poblenou Monocle Forecast

La revista anglesa “Monocle” ha estrenat un anuari (“Forecast“) que parla de les tendències per al 2015. Dedica un capítol al barri del Poblenou de Barcelona: “Té tots els elements urbans necessaris: ben connectat, espais verds, pisos i propietats interessaaja que donen per fet que allà on no arriba la generació “perduda” hi arriben els que marquen tendència.nts i fins i tot platja metropolitana. I tot de negocis mitjans que s’hi han traslladat”. I parla amb diversos residents, gent que s’hi ha traslladat i han obert petites empreses recentment. Resumeixen l’esperit de l’article -signat per Liam Aldous- amb aquest titolet: “A burst of creative energy has added layer to the industrial bedrock, fuelling momentum for change”.

L’article s’atreveix amb el tema de la independència i diu que als estrangers que s’han instal·lat recentment al barri no els fa por: “L’actitud predominant és que la vida continua”. O com diuen ells: “life-must-go-attitude”.

I per cert, sobta -o no- la primera frase: “One generation’s loss is another’s gain as the rejuvenation of industrial Poblenou gathers pace”. Vaja que donen per fet que allà on no arriba la generació “perduda” hi arriben els que marquen tendència.

Quedem… a la botiga Apple? A Canaletes? Al Zurich?

Curiós això que explica avui La Vanguardia: que ara els joves, a Barcelona, quan queden al centre ja no ho fan ni al Zurich, ni al Triangle, ni -afegeixo jo- a Canaletes. Queden davant la botiga Apple de plaça Catalunya… perquè té wifi!!! Jo sempre quedava a Canaletes, i en menor mesura al davant del Zurich. I vosaltres?

La rambla, les rambles

Realment, passejar de nit pels dos extrems de les rambles (de Liceu a mar i de Portaferrissa a Canaletes) fa una mica d’angúnia. Pel costat mar, sembla una terra sense llei. Pel costat  Canaletes, quina pífia haver eliminat les ocelleries i haver-les substituït per aquests horrorosos quioscos de souvenirs. Per molta reforma que hi vulguin fer, m’agradarà veure com arreglen aquests potineria.

Quim Monzó i Charlie Hebdo

Excel·lent article de Quim Monzó a La Vanguardia el dia després del brutal atac a la redacció de la revista d’ironia llibertària Charlie Hebdo: “Que els fonamentalistes no suporten l’humor és cosa sabuda. L’agost de 1936 un grup de la FAI va anar a buscar Josep Maria Planes, director d’El Be Negre, a un pis del carrer Muntaner de Barcelona on s’amagava. Se’l van endur de passeig fins a l’Arrabassada. Allà van treure les pistoles i li van clavar set trets al cap. Els d’ahir a París no eren anarquistes sinó islamofeixistes, i no anaven amb pistoles sinó amb subfusells kalàixnikov i llançagranades. Les ciències avancen que és una barbaritat. Cridaven: “Hem venjat el Profeta”. El pecat de Charlie Hebdo és haver publicat uns ninots amb un senyor amb turbant que figura que és Mahoma”.


© 2016 barcelona.st. All rights reserved.
.